El model de ciutat condiciona el turisme?

Des de fa unes setmanes, vivim una clara desescalada pel que fa a les mesures restrictives vinculades a la COVID-19. Sens dubte, aquest procés ha propiciat que el sector turístic tornés a agafar impuls i recuperés les xifres prepandèmia, o fins i tot les superés. Aquest escenari torna a fer saltar a la palestra un assumpte recurrent. Ens referim a la convivència del model de turisme amb el model de ciutat.

Davant les contínues "friccions" existents entre els dos models, ens preguntem què hauria de tenir prioritat: el turisme o la ciutat? És a dir, tal com planteja el titular, el model de ciutat hauria de condicionar el model de turisme? O hauria de ser al contrari?

Renovar-se o morir

És evident que la pandèmia deixa enrere tot un seguit de transformacions en tots els sectors. Molts d'aquests canvis han vingut per quedar-se, i alguns incideixen directament en la planificació, l'organització i la gestió del sector turístic. Això ha obligat les empreses a prendre les mesures necessàries per adaptar-se a la nova situació.

Un exemple d'això és l'ús de la tecnologia per impedir contagis (ús de robots i d'eines d'intel·ligència artificial per reduir la distància social als llocs turístics i les empreses).

També cal incorporar nous conceptes, com ara el risc sanitari, conèixer més bé les noves preferències de la demanda davant la percepció d'aquest risc i, pel que fa a la gestió de destinacions, planificar a partir de paràmetres com l'adaptació i la resiliència a les crisis, a més de definir plans de contingència.

Hi ha més sensibilitat social davant els impactes del turisme, especialment davant els que podrien perjudicar la qualitat de vida dels residents, disminuir els recursos públics, generar desigualtat d'oportunitats o, fins i tot, contribuir al desplaçament dels residents.

Hi ha estudis recents que analitzen nous conceptes com la turistificació, el sobreturisme (overtourism) i la possible incidència del turisme en les dinàmiques i els processos urbans globals (encariment de l'habitatge, pèrdua del teixit comercial local, conflictes en l'ús de l'espai públic o enclavaments de treballadors-turistes internacionals) que, malgrat no tenir ni una causa ni un origen directament relacionats amb el turisme, es poden intensificar si les condicions de gestió turística no són adequades.

Punt de fricció entre el turisme i la ciutat

Tot i que el model de ciutat i el de turisme estan condemnats a entendre's la veritat és que no es pot negar que hi ha un conflicte entre tots dos.

El problema és que sovint les ciutats han apostat pel turisme i l'oci com a estratègia de desenvolupament urbà sense tenir gaire en compte la visió dels residents ni analitzar els aspectes negatius o les desigualtats que pot comportar aquest desenvolupament quan es dona sobre una base de creixement indefinit i sense tenir en compte el repartiment de càrregues i beneficis que comporta aquesta activitat turística.

Revisió de la idea d'èxit

En una època de transició com la que estem vivint, el concepte d'èxit també experimenta un procés de mutació.

Fins ara, "l'indicador que mesurava l'èxit d'una destinació era el nombre de turistes aconseguit, de manera que una temporada turística era bona si es millorava la xifra de visitants de l'anterior, sense aprofundir en excés en l'anàlisi d'altres factors, això hauria de canviar.

És necessari tenir en compte valors com la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica per poder avaluar els resultats de les noves polítiques turístiques.

A Herrera a COPE Catalunya hem parlat amb el professor del departament de geografia de la UdG, Jaume Feliu