Viure amb dislèxia

Marc Poó és un jove a qui van diagnosticar dislèxia i TDAH, dos trastorns de l'aprenentatge que van marcar els primers anys de la seva etapa educativa. Ell la va superar, gràcies sobretot al fet que va poder assistir a un centre preparat per a aquests casos.

Ara, amb 27 anys, és el fundador d'ADAI, una entitat que dona suport en l'aprenentatge infantil i juvenil. Una de les nombroses iniciatives que promou és una sèrie de xerrades sota el nom de Desetiquétame.

Què fa per ajudar en l'

i com ha estat la seva experiència en primera persona.

Poó ha explicat que els té tots dos. "M'ha tocat la grossa", ha dit fent broma. La seva etapa acadèmica va ser complicada, si bé tot va millorar quan els seus pares el van poder portar a una escola preparada per tractar criatures amb trastorns d'aprenentatge. "Em van ajudar a començar a entendre'm a mi mateix, a entendre les dificultats i com es poden treballar", ha detallat.

Quines dificultats tenia per la dislèxia?

Poó ha detallat quins contratemps experimentava a causa de la dislèxia. "Tenia moltes dificultats a l'hora d'escriure, parlar i llegir. M'enganxava molt". Fins i tot ha dit que barrejava el català i el castellà.

El fundador d'ADAI ha confessat que la lectura és una de les activitats que més costa a les persones dislèxiques. "A vegades llegim paraules que no són al text, i això fa que el que estàs llegint no tingui sentit i hagis de tornar a començar".

Tot i això, no es pot generalitzar, ja que, per dir-ho d'alguna manera, cada persona té una dislèxia particular i personal. "Hi ha diferents graus", ha admès. "Hi ha persones que tenen un gran molt elevat, que es poden inventar tot el que diu el text, i d'altres que tenen un gran més baixet".

Com s'ha d'afrontar un diagnòstic de TDAH o dislèxia?

"Quan hi ha un diagnòstic de TDAH o dislèxia és un drama, i no ho hauria de ser", i ha insistit que cal enfocar-ho com determinades dificultats que cal detectar per poder-les treballar. "El primer pas és que la família i el nen o nena les accepti".

Malgrat tot, sovint no es té el suport del sistema educatiu. Cada cop són més els centres que s'han adaptat a les diferències d'aprenentatge, però encara queda molt per fer. Anys enrere, "quan teníem un diagnòstic, ja estàvem exclosos d'aquest sistema, i no és just. D'aquí venen els tants per cent de fracàs escolar".

"Si no es treballa d'una manera adaptada amb l'alumne, per molt que li donis un quart d'hora extra, no li servirà de res, perquè estarà bloquejat i no entendrà el que està fent o estudiant".