"Los años impares" la vida de tres generacions en clau irònica

Segona novel·la de l'escriptora, que amb un punt d'ironia, nostàlgia i melancolia ens va mostrant als seus personatges i les seves vides. "Los años impares" és una original i singular novel·la que barreja amb acidesa i ironia, situacions absolutament divertides amb unes altres absolutament melancòliques. María Sirvent ens ofereix un relat en el qual personatges de carn i os, entranyables tots i perfilats meravellosament, ens acosten a un món gairebé perdut i un fresc sobre l'Espanya contemporània, amb una crítica que va des de la societat a l'art actual, passant pels concursos televisius i la música. Les vides dels personatges s'entrellacen al llarg del llibre i ens expliquen les seves trajectòries professionals, personals i humanes; els seus fracassos i la solitud de cadascun.

Sinospsi:

La meva mare és aquest tipus de dona a la qual sempre li sobra dia. Per a ella, el món comença al voltant de les tres de la tarda, quan ja està fregada la cuina. Després s'asseu en la butaca i veu la telenovel·la i llavors és feliç, tova i feliç. No és afectuosa, no té aficions i a penes surt de la casa. El que més li agrada és anar-se'n a dormir, es passa la meitat del dia esperant que arribi la nit per a anar-se'n a dormir. Si alguna dona se separa, s'emporta les mans al capdavant, com si no s'adonés que ella també està separada. És curiós que això no li passi amb els personatges de les telenovel·les, les passions de les quals, pors, alegries i desenganys entén com ningú. El meu pare, estic segura d'això, ens va abandonar perquè en aquesta casa estem sempre a les fosques. Segur que es va deixar anar a Manchester per la mania que té la meva mare de no encendre les llums fins que no és de nit. Es pot estimar a un assassí a sèrie i a un cranc de riu, però és molt difícil estimar a algú que et té a les fosques totes les tardes perquè sí, durant vint-i-tants anys.

Parlem amb María Sirvent, autora del llibre.