El perill de l'abandonament d'animals als ecosistemes d'aigua dolça

Els ecosistemes d'aigua dolça són crucials: subministren aigua per al consum humà, depuren contaminants, moderen el clima, capturen carboni, mitiguen temporals i inundacions, són un refugi per a la biodiversitat, per a la pesca, entre molts altres beneficis.

Tot i això, aquests ecosistemes són els més amenaçats del planeta, segons l'informe Living Planet Report 2020 del Fons Mundial per a la Natura (WWF). A nivell local, també són els hàbitats en pitjor estat, com evidencia l'informe Estat de la Natura a Catalunya, impulsat per la Generalitat.

Els hàbitats aquàtics poden ser fàcilment colonitzats i degradats per espècies invasores. "De vegades de forma ben intencionada, alliberem en rius, peixos o tortugues que tenim a casa com a mascota; també amb objectius econòmics, com en el cas de la pesca esportiva", explica Anna Gallés de la Fundació Andrena, que treballa per a recuperar espècies aquàtiques amenaçades, principalment a Catalunya, juntament amb el Parc Natural del Delta de l'Ebre i les organitzacions del territori.

"Si volem protegir les nostres llacunes i rius, hem d'evitar introduir-hi cap tipus d'animal o planta", afirma Gallés.

A les aigües dolces, els animals i les plantes invasores provoquen dos tipus de degradació: la degradació de la qualitat de l'aigua i l'extinció d'espècies autòctones. Els animals introduïts provoquen alteracions a la qualitat ecològica de l'aigua.

Per exemple, els peixos daurats (peixos taronges de peixera), les gambúsies i els piscardos, entre d'altres, poden transformar ambients d'aigües transparents i netes, en aigües verdes i tèrboles.

Això es produeix per un procés anomenat 'cascada tròfica'; aquests peixos invasors s'alimenten del plàncton que controla les algues. Aquests peixos, a més, sovint remouen el sediment, enviant partícules i nutrients a la columna d'aigua, causant terbolesa i destruint les plantes aquàtiques oxigenants.

També hi ha plantes invasores, com el jacint d'aigua, que arriben a cobrir totalment la superfície de l'aigua, provocant la mort de les plantes aquàtiques oxigenants.

A Espanya, algunes espècies invasores, com el silur i la gambúsia, són molt perjudicials per a altres peixos ibèrics greument amenaçats. La gambúsia amenaça el samaruc, peix autòcton del litoral mediterrani.

El Samaruc (València hispànica) és un peix endèmic del litoral mediterrani ibèric, classificat per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) en perill crític d'extinció, el grau d'amenaça més gran possible.

El Parc Natural del Delta de l´Ebre i la Fundació Andrena han desenvolupat amb èxit diversos projectes per recuperar poblacions refugi de samaruc.

La Fundació Andrena ha finançat la restauració de llacunes litorals, un projecte executat per l'Associació Paisatges Vius.

La gambúsia va ser introduïda al litoral ibèric, a principis del segle XX, amb l'objectiu de controlar mosquits. Aquesta espècie ha envaït tot el litoral mediterrani ibèric, i ha competit amb la biodiversitat local, i ha degradat considerablement la qualitat de l'aigua.

Competeix feroçment amb el samaruc i altres peixos en perill d'extinció. Depreda els peixos juvenils, competeix per l'aliment, fa malbé l'hàbitat, i arriba a provocar la desaparició de poblacions senceres d'aquests peixos autòctons.

Fundació Andrena i el Parc Natural del Delta de l'Ebre, amb el suport de l'Agència Catalana de l'Aigua, treballen per eradicar poblacions de gambúsia, per tal de recuperar el samaruc i salvar-lo de l'extinció.

A Migdia a COPE Catalunya hem parlat amb la directora d'Adrena, Anna Gallés (àudio).