L'euro fa vint anys. Ha millorat les nostres vides?

En 1999, un grup de països de la Unió Europea va començar a funcionar amb una moneda comuna, posant en marxa un projecte d'unió monetària europea.

Més de vint anys després, no pot encara dir-se que la denominada eurozona funcioni com una Àrea Monetària Òptima, ja que manca de diversos dels requisits establerts pels teòrics de les àrees monetàries.

Aquesta és una de les constatacions que aporta el professor d'Empresa i Economia de la Universitat Abat Oliba CEU (UAO CEU), Albert Guivernau, en la tesi doctoral ‘Una anàlisi del procés de creació, transformació econòmica i resultats derivats de l'adopció de l'Euro (1995 – 2017), defensada recentment en la pròpia UAO CEU.

Una de les principals mancances que allunyen a l'eurozona de l'ideal de l'Àrea Monetària Òptima és la falta de similitud entre les estructures productives dels països membres. “No tenien aquesta similitud en el moment previ a l'adopció de l'euro i la implementació d'aquest ha contribuït a una major especialització productiva, però no a una convergència real en les estructures productives”, assenyala l'autor.

Així mateix, posa l'accent en el fet que “el fort augment de la mobilitat de capitals” arran de la implantació de l'euro no ha tingut correspondència en una mobilitat similar dels treballadors. La mobilitat del factor treball és un altre dels requisits que estableix la teoria econòmica per a identificar àrees monetàries òptimes.

Guivernau, que és membre de la Càtedra Jean Monnet sobre Integració Fiscal a la UE de la UAO CEU, afegeix que “no es pot parlar encara d'una integració bancària en sentit estricte”.

També observa que “no existeix integració fiscal” i, en aquest sentit, subratlla el fet que “es poden trobar països amb preferències molt diferents en el si de l'eurozona”. Tampoc es compleix amb el criteri de “anar més enllà d'una unió econòmica”, ja que, en el pla de la integració política, “no s'ha avançat des que el 29 d'octubre de 2004 se signés a Roma el Tractat pel qual s'institueix una Constitució per a Europa i aquest no fos ratificat pels països membres”.

Creixement més sòlid als països de l'euro

La tesi també posa en relleu que els països de l'euro han experimentat un augment de creixement, mentre que els ‘no euro’ han vist com es reduïen els seus nivells de creixement anual. Aquests últims, afirma l'autor de la recerca, “han anat perdent els seus possibles avantatges competitius a mesura que passaven els anys”. Per contra, l'eurozona “presenta un nivell de creixement més sòlid”.

No obstant això, aquesta realitat no es va correspondre amb una major protecció enfront de l'estrall de la crisi financera. “Va impactar de forma molt similar en el conjunt de països de la UE, formessin part o no de l'eurozona. És a dir, la pertinença a l'àrea monetària no va suposar un amortiment de l'impacte de la crisi financera”.

En la incidència de la crisi de deute sobirà sí que es van manifestar substancials diferències entre països de la UE euro i no euro. És simptomàtic el comportament de la taxa d'atur, que “experimenta un fort augment en els membres de l'eurozona al mateix temps que una reducció en la resta de països de la UE”. Fenomen que, segons el parer de Guivernau, “evidència la rigidesa dels preus i la divergència d'estructures productives”.

La tesi també verifica que el fet de pertànyer a l'eurozona propícia la reducció de les diferències entre els estats. Aquesta convergència entre països succeeix “de forma molt més pronunciada” als països de l'euro.

El paper estabilitzador de l'euro

Un dels elements més destacats en els quals es deté la tesi és l'element estabilitzador de l'euro. Segons demostra Guivernau en la seva recerca, la pertinença a l'euro “redueix la variabilitat de les macro-magnituds de manera consistent en tots els països”, tot això amb independència de l'any d'adopció de la moneda única. En aquest sentit, l'autor afirma que “l'euro ha ajudat a l'estabilitat econòmica dels països de l'eurozona”.