Quin dia es considera el darrer de les festes nadalenques?

Cada dilluns a Migdia a COPE Catalunya i Andorra, Alfred López, divulgador científic i autor de la saga de llibres sobre curiositats "Ya está el listo que todo lo sabe" entre altres, ens fa una mica més savis en donar resposta a aquestes preguntes, enigmes o orígens etimològics de les paraules que utilitzem.

Alfred és una d'aquestes persones curioses que ha dedicat gairebé tota la seva vida a buscar resposta a les incògnites que s'anava plantejant. Algunes per un camí fàcil i altres no tant però totes han obtingut una resposta satisfactòria, interessant i curiosa que ha anat plasmant en tots i cadascun dels seus llibres.

Aquestes són les tres curiositats, molt nadalenques, escollides per avui:

-Quin dia es considera el darrer de les festes nadalenques?

Ens trobem amb infinitat de persones i llocs que mantenen la tradició de mantenir la decoració nadalenca fins al 2 de febrer, «Festa de la Candelaria».

Aquest dia és el que fa quaranta des de la data en la qual, des del segle IV, es va datar com el naixement de Jesús (25 de desembre) i acollint-se a l'antiga tradició jueva per la qual es presentava als nounats davant els sacerdots del temple quan havien complert quaranta dies de vida. I segons les Sagrades Escriptures així consta en la presentació de Jesús en el Temple de Jerusalem, a més de realitzar-se la ‘purificació’ de la Mare de Déu després d'haver parit (la famosa quarantena de les parteres).

-El curiós origen del terme ‘calma’

El curiós és que el terme ‘calma’ ens va arribar a través de la nàutica, com a clara referència a aquells dies de calor en els quals la mar estava tranquil·la a causa de la falta de vent. Aquest estat de tranquil·litat va ser el que va fer que aquest vocable acabés sent utilitzat com a sinònim de tranquil·litat, pau, quietud, repòs, assossec, placidesa o tranquil·litat.

-Per què es diu ‘tragaldabas’ a algú que menja voraçment?

L'enginy dels literats del Segle d'Or va crear aquest curiós vocable amb la clara intenció d'assenyales la fam o bon apetit que tenia algú i com clara al·lusió que ‘es menjaria fins a les portes’ (tenint en compte que les baldes eren de ferro i, normalment, grans).

En 1739 el Diccionari d'Autoritats va incorporar el terme ‘tragaldabas’ amb l'accepció. ‘La persona que come mucho, ò és mui tragón’.

Escolta com Alfred López ens explica amb detall aquestes històries en l'àudio.