Estarà la unió europea a l'alçada de les necesitats econòmiques presents i futures?

De les mesures que s'estan prenent per a reactivar l'economia Juan Carlos Higueras, analista econòmic i professor a EAE Bussines school, destaca l'aplicació d'un pla Marshall similar al que va posar en marxa els EUA després de la Segona Guerra Mundial. En el context actual, Higueras explica que ECOFIN ha acordat suspendre temporalment les normes de convergència del Pacte d'Estabilitat i Creixement pel qual els països no han de tenir un deute sobre PIB superior al 60%, ni un dèficit públic superior al 3%, per la qual cosa s'espera que augmentin d'aquests ràtios en tots els països a conseqüència de les necessitats pressupostàries que hi haurà en breu, els elevats desequilibris dels comptes públics que arribaran i que hauran de ser finançats mitjançant augments en el deute públic.

No obstant això, en l'anàlisi Higueras adverteix que per a aplicar aquestes ajudes han de dissenyar-se mesures d'estímul nacional que “siguin fruit del consens de totes les forces polítiques, eliminant qualsevol biaix ideològic que posi en perill la recuperació”.

EL MECANISME EUROPEU D'ESTABILITAT (MEDE)

Segons el professor, el mecanisme “més viable i rellevant” per a aconseguir l'ajuda europea, sense renunciar a qualsevol altre, és el MEDE - Mecanisme Europeu d'Estabilitat conegut popularment com a Fons de Rescat-, on Espanya podria aconseguir ràpidament almenys 25.000 milions d'euros (2% PIB), flexibilitzant els requisits de supervisió. Encara que el professor adverteix que per si sol és “insuficient” i reafirma la necessitat de “activar altres paquets d'estímuls aprovats a través del Banc Europeu d'Inversions, els fons per a fer front a la desocupació a Europa i a més, dissenyar nous vehicles per a finançar la recuperació”.

“A més, aquestes injeccions de liquiditat d'Europa ens ajuden a evitar que la possible pujada en la nostra prima de risc dificulti l'accés al mercat de deute públic. A més del risc país, cal destacar que els inversors estan buscant refugi en els bons nord-americans, en l'or i en el dòlar, la qual cosa obligaria a augmentar la rendibilitat de noves emissions de deute públic com també ocorrerà a països com Itàlia o França amb el cost financer que comporta. Per això, hem d'anar tots junts de la mà sota el paraigua de la zona euro”, aconsella.

Higueras remarca en l'estudi que és “molt important que aquests fons siguin aplicats amb transparència a aquesta crisi i no utilitzats per a altres mesures de despesa pública alienes a les derivades de la pandèmia, així no alimentarem sospites entre els socis europeus que ens vigilen amb atenció, perquè som un dels països amb l'etiqueta de no complir amb el Pacte d'Estabilitat i Creixement des de fa anys”. Higueras ho veu com “una bona oportunitat per a demostrar la nostra eficiència en la gestió de la despesa i alineament amb les polítiques fiscals europees”.

Espanya, Itàlia, França, Portugal i fins i tot la Comissió Europea, i uns altres com Alemanya, Països Baixos, Àustria i els països nòrdics (especialment Suècia), els coneguts com els “països austers”, estan a favor de la reactivació sense condicionants. Sostenen que aquest fons de rescat “només sigui utilitzat com l'última bala en cas d'extrema necessitat i, a més, sota el compliment d'unes condicions i requisits més estrictes”.

ELS CORONABONOS

D'altra banda, l'estudi recull la via dels eurobons – rebatejats com coronabonos-, títols de deute d'estabilitat europea recolzats per tots els països de la zona euro i que permeten mutualitzar el deute públic i el risc sobirà de tots els països que es financen en el mercat sota un únic paraigua europeu.

Per a Higueras, la posada en marxa d'aquesta mena de títols de deute públic seria “un primer gran pas cap a la fase final de construcció i unitat europea” que comportaria el desenvolupament d'institucions supranacionals com un tresor públic europeu i la integració fiscal dels països. No obstant això, indica que no tots els països estan disposats a perdre la seva sobirania fiscal en favor d'Europa, ja que és “l'única eina de política econòmica (una vegada perduda la monetària) de què disposen els governs per a poder prendre les decisions i elaborar els pressupostos de cada país sense dependre de ningú”.

Segons Higueras, és un bon moment perquè la UE demostri la seva utilitat en moments de necessitat real.